Grans personatges de la historia
Revolució francesa
Maximilien de Robespierre: fou un polític francès durant la Revolució, que tingué un paper destacat en els primers anys de la República.
Georges Jacques: Georges Jacques Danton va ser un advocat i polític francès que va exercir un paper determinant durant la Revolució francesa i el talent contemporitzador va ser rebutjat pels sectors rivals.
 Marat:De pare sard i mare suïssa, va ser un metge, periodista, polític i activista d'esquerres durant la Revolució Francesa.Va ser molt estimat pels sectors més desafavorits de la societat i detestat per aristòcrates i burgesos. Va ajudar al triomf revolucionari i va ser membre del Club dels Cordeliers durant la Revolució Francesa. 
 Joseph Sieyès:va ser un polític, revolucionari, assagista i acadèmic francès, un dels teòrics de la Revolució Francesa i de l'era napoleònica.
Jacques Hébert:fou durant la Revolució Francesa l'editor del diari extremista radical Le Père Duchesne. Els seus seguidors eren denominats hébertistes; a vegades, a Hébert li donaven el sobrenom de Père Duchesne, tret de la capçalera del seu diari.
Honoré Gabriel Riqueti:també conegut com el comte de Mirabeau.Va ser un destacat activista i teòric de la Revolució Francesa, en la qual va destacar per la seva retòrica apassionada i convincent, tant oral com escrita. Fou i era fill de Victor Riqueti.

Guerres Napoleòniques

Arthur Wellesley, 1r duc de Wellington: El mariscal de camp Arthur Wellesley (Dublín, Irlanda, 1 de maig de 1769 - Walmer, Kent, 14 de setembre de 1852) fou un militar, polític i home d'estat britànic. Sovint és esmentat en la historiografia militar simplement com Wellington.

Al llarg de la seva vida fou distingit amb diversos títols de noblesa: primer duc de Wellington (1814), primer marquès Douro (1814), primer marquès de Wellington (1812), primer comte de Wellington (1812), primer vescomte Wellington de Talavera (1809) i primer baró Douro (1809) al Regne Unit; primer príncep de Waterloo (1815) als Països Baixos; primer duc de Ciudad Rodrigo, gran d'Espanya (1812) a Espanya; primer duc da Vitória (1812), primer marquès de Torres Vedras (1812) i primer comte de Vimeira (1811) a (Portugal). També fou nomenat cavaller de la Lligacama (1813), cavaller (1804) i Gran Creu (1815) de l'Orde del Bany, Conseller Privat (1812), canceller de la Universitat d'Oxford (1834) i membre de la Reial Societat(1847) al Regne Unit; Gran Creu de l'Orde de Maria Theresia (1814) a Àustria, cavaller de l'Orde de l'Elefant (1814) aDinamarca; cavaller de l'Orde de Sant Gener (1814) i cavaller de l'Orde de Sant Ferran i del Mèrit (1814) al Regne de les Dues Sicílies; cavaller de l'Orde del Toisó d'Or (1812), Creu Llorejada de Sant Ferran (1812) i Gran Creu de la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild (1812) a Espanya; cavaller de l'Orde del Sant Esperit (1814) a França; Gran Creu de l'Orde Güelfa (1816) al regne de Hannover; Gran Creu de l'Orde de la Torre i l'Espasa (1811) a Portugal; Gran Creu de l'Orde de Guillem (1815) als Països Baixos; Gran Creu de l'Orde de l'Àguila Vermella (1811) i Gran Creu de l'Orde de l'Àguila Negra(1812) a Prússia; cavaller de l'Orde de Sant Alexandre Nevski (1814), cavaller de l'Orde de Sant Andreu (1814) i Gran Creu de l'Orde de Sant Jordi (1814) a Rússia; Gran Creu de l'Orde de l'Espasa (1814) a Suècia, i Gran Creu de l'Orde del Mèrit Militar (1814) al regne de Württemberg.

 Napoleo I:Napoleó Bonaparte (Ajaccio, Còrsega, 15 d'agost de 1769 - Santa Helena, 5 de maig de 1821) fou un militar i home d'estat francès.

Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa, alt dirigent de França com a Primer Cònsol de la Primera República Francesa (11 de novembre de 1799-18 de maig de 1804), i Emperador dels Francesos, amb el nom de Napoleó I del Primer Imperi Francès, (18 de maig de 1804-6 d'abril de 1814), i posteriorment i de forma breu des del 20 de març al 22 de juny de 1815. Va ser també Rei d'Itàlia, Mediador de la Confederació Suïssa i Protector de la Confederació del Rin. També de mentre que va ser Emperador dels Francesos va ser copríncep d'Andorra.

Va començar a destacar arran de la Revolució Francesa, on va comandar diverses i exitoses campanyes contra la Primera Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVIII al XIX), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. Va nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la seva família i amics.

La desastrosa invasió de Rússia l'any 1812 va marcar el punt d'inflexió. Després d'aquesta desfeta i de la derrota a la Batalla de Leipzig, a l'octubre de 1813, la Sisena Coalició va envair França, forçant a Napoleó a abdicar a l'abril de 1814. Es va exiliar a l'illa d'Elba. Poc temps després, va retornar al poder en un episodi anomenat posteriorment el Govern dels cent dies, però va tornar a ser derrotat -definitivament- a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Helena, a l'oceà Atlàntic sud, sota supervisió britànica.

Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny militar, però va destacar per fer servir les millors i més variades tàctiques. Aquest fet unit a la reforma i modernització de l'exèrcit francès, el va dur a les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans comandants de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat per l'establiment del Codi Napoleònic.

Horatio Nelson:

Horatio Nelson, 1r Vescomte Nelson, 1r Baró Nelson del Nil, de Burham Thorpe i d'Hilborough (Burnham Thorpe, Norfolk 1758 - Barbate, Andalusia 1805), fou un contraalmirall anglès.

Fill d'un pastor anglicà, la seva carrera naval començà de fet el 1793 durant la guerra contra la república francesa. Almirall el 1798, fou destinat a blocar la flota francesa al setge de Toló. Una tempesta escampà els seus vaixells i Napoleó Bonaparte pogué desembarcar un exèrcit a Egipte. Un cop refeta l'esquadra, Nelson sorprengué i destruí la francesa a la Batalla del Nil l'1 d'agost de 1798.

El 1800 rebé el comandament d'un estol que s'uní al de l'almirall Sir Hyde Parker per combatre la coalició entre Dinamarca, Suècia, Rússia i Prússia anomenada la neutralitat armada. Nelson atacà i destruí la flota danesa a la Primera Batalla de Copenhaguen l'abril del 1801, i la coalició es desféu immediatament.

El 1803 fou nomenat almirall de la flota anglesa a la Mediterrània, en el moment que Napoleó preparava la invasió de les illes Britàniques. Al començament del 1805 l'esquadra francesa de Toló s'uní a l'espanyola i navegà fins a les Antilles amb la intenció d'allunyar la flota anglesa d'Europa. Això no obstant, la flota combinada tornà aviat i es refugià a Cadis, on fou assetjada per Nelson. Sortí sobtadament el 21 d'octubre de 1805 i fou destruïda per l'esquadra anglesa a la batalla de Trafalgar. Ferit greument durant el combat, Nelson morí al pont del seu vaixell.