dijous, 30 de gener del 2014

Especial Terrorisme ETA
Introducció
Si sou de la peninsula iberica haureu sentit a la televisio el telenotícies l'alliberament dels presos d'ETA pensava si voleu deixar algun missatge apreteu a cap comentari i sortira un recuadre i escriviu,Gracies.
ETA
ETA (Euskadi Ta Askatasuna, País Basc i Llibertat) és una organització basca armada i clandestina, la qual es proclama d'ideologia marxista-leninista, que té com a objectiu la creació d'un estat basc euskaldun i socialista, independent de l'Estat espanyol i de l'Estat francès, incloent-hi els set territoris bascos històrics (Euskal Herria): tres que pertanyen a l'Estat francès (dins el departament de Pirineus Atlàntics), tres províncies de l'Estat espanyol que formen l'actual País Basc, i la província de Navarra. És considerada terrorista per l'Estat espanyol, per la Unió Europea i pels Estats Units. ETA ha practicat habitualment el segrest i l'extorsió com a mètodes de finançament i amb finalitats de pressió política. Organitzacions com Amnistia Internacional [denuncien anualment les activitats d'ETA en els seus informes, així com algunes actuacions dels cossos policials en la seva tasca de repressió d'aquestes activitats.
Des de la seva fundació, ETA ha matat 817 persones, la majoria militars i membres de cossos policials, però 339 d'elles civils, molts d'ells responsables polítics o càrrecs de partits polítics espanyols.
Tingué un suport popular significatiu durant la dictadura franquista, des del restabliment de la democràcia a Espanya. La majoria dels partits polítics bascos i de la resta de l'Estat han condemnat les accions d'ETA, a excepció de Batasuna, il·legalitzada a l'Estat espanyol, però legal al francès, que considera els atemptats d'ETA conseqüència d'un conflicte entre el poble basc i Espanya. El partit nacionalista d'esquerres Aralar, tot i que no la condemna, rebutja l'activitat d'ETA. El Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), que aparegué al parlament basc a les darreres eleccions autonòmiques amb nou diputats, i Acció Nacionalista Basca, que ostenta nombroses alcaldies i regidors i que assolí un 10% dels vots a les darreres eleccions municipals, partits que han recollit els vots dels votants que votaven pel partit Euskal Herritarrok (Ciutadans Bascos) (anteriorment Herri Batasuna, Unitat Popular) declarat il·legal pels tribunals de justícia espanyols en el procés d'il·legalitzacions de partits, associacions i organitzacions independentistes iniciat amb l'aprovació de la polèmica i discutida "llei de partits". Ni EHAK ni ANB, com nombroses organitzacions polítiques, sindicals i associatives basques tampoc condemnen els atemptats d'ETA al·legant que «en aquest moment històric s'ha de superar la dinàmica de condemnes».
Durant la transició, o reforma política al final del franquisme, tant ETA com el PNB i el conjunt del nacionalisme basc, rebutjaren la Constitució Espanyola, que rebé un suport minoritari al País Basc en el referèndum, per entendre que no reconeixia els drets nacionals bascos. Des d'aleshores, ETA ha fet públiques en diferents ocasions les seves demandes per a una solució pacífica del conflicte, amb l'Alternativa KAS i l'Alternativa Democràtica per a Euskal Herriam, que essencialment reclamaven el respecte al dret d'Autodeterminació i la Territorialitat del País Basc.
Al llarg dels trenta anys de règim autonòmic, tot i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia a la Comunitat Autònoma Basca, el moviment independentista del qual ETA forma part ha mantingut el seu suport, fins i tot durant els períodes d'il·legalitzacions de les seves expressions polítiques, amb vots que després serien anul·lats, i s'ha negat a acceptar el marc polític, reclamant un nou marc més enllà de l'autonomia, ja fos en solitari i a vegades també amb altres forces com Eusko Alkartasuna, el sindicat ELA, o el mateix Partit Nacionalista Basc, com passà en el període del Procés de Lizarra-Garazi.
El dia 20 d'octubre de 2011, després de la celebració 3 dies abans de la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià, ETA va anunciar que aturava definitivament l'activitat armada.

Durant el franquisme

ETA es va fundar com a tal el 1959 com a una escissió de les joventuts del Partit Nacionalista Basc, provinents de l'antiga Jagi Jagi i que adoptà d'antuvi el nom d'Ekin dirigides per José Luis Alvarez Emparantza "Txillardegui", Julen de Madariaga Aguirre "Santi", José María Benito del Valle i José Manuel Aguirre Bilbao, qui demanaren al filòsof Federico Krutwig que els ajudés en la teorització de la lluita armada i l'alliberament nacional, amb influència del marxisme i l'exemple del Vietcong, Fidel Castro i el FLN algerià.

Primeres assemblees

Els primers anys els seus membres col·loquen petits artefactes, fan pintades i pengen ikurrinyes. La seva primera acció d'importància, l'intent de sabotatge d'un tren amb ex-combatents feixistes per celebrar el cop d'estat que va provocar la derrota republicana a la Guerra Civil Espanyola, que fracassa el 1961.
Les bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la seva I Assemblea, celebrada en el monestir de Belloc de Baiona, on es presenta com Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional, rebutjant la col·laboració amb partits o associacions no nacionalistes basques i definint-se com una organització clandestina revolucionària que defensa la lluita armada com a mitjà per aconseguir la independència d'Euskadi.
La seva tendència d'esquerra queda definida en la II Assemblea, celebrada a Hossegor la primavera de 1963, en la qual es constaten les afinitats entre el seu ideari i el comunisme i els moviments d'alliberament del tercer món. Aquest acostament a posicions comunistes significa l'allunyament del Partit Nacionalista Basc, conservador i catòlic.
En la III Asamblea, celebrada entre abril i maig de 1964, es va decidir que la lluita armada és el millor mode d'aconseguir els objectius proposats, segons la ponència publicada com La insurrecció a Euskadi. S'explicita el trencament amb el PNB, qui considera l'organització contrària als interessos de l'alliberament nacional. La influència de Federico Krutwig Sagredo, que ha publicat l fonamental Vasconia. Estudio dialéctico de una nacionalidad el 1963 a l'Argentina, i els seus seguidors i la marxistació progressiva de l'organització van fer passar a segon pla als fundadors més persistents en el catolicisme, com José Luis Álvarez Emparantza (Txillardegui) partidari de l'exili.

IV assemblea

A la IV Asamblea, iniciada l'agost de 1965 a Guipúscoa, a la Casa de Ejercicios Espirituales dels jesuïtes d'Azpeitia i va continuar a una cabana d'Urbia, a prop del Santuari de la Mare de Déu d'Arànzazu, en ser sorpresos alguns delegats de l'exili de camí a la primera seu, i en ella es dicten les bases per adoptar l'estratègia guerrillera a les circumstàncies basques, mitjançant el principi acció-repressió-acció, aprovant definitivament l'ús de la violència armada com una de les formes d'acció habitual i l'ús de la violència per aconseguir fons econòmics.
Apareixen tres corrents en l'organització: els culturalistes, representats por Txillardegi; els obreristes, representats por Patxi Iturrioz; i els tercermundistes representats per José Luis Zalbide i partidaris d'establir vincles entre la lluita per la independència basca i les lluites d'alliberament de països del Tercer Món.
La detenció el 24 de setembre de 1965, de José Luis Zalbide, després d'un atracament a Bergara situa en la direcció a Francisco Iturrioz, del corrent obrerista, i a partir de llavors, ETA va pendre progressivament un nou rumb amb la participació activa dels militants dins del combatiu movimient obrer basc, per influenciar-lo. Una de les instruccions de la nova direcció era integrar-se en les Comissions Obreres. Els sectors nacionalistes reaccionen contra el perill de desviació publicant de manera independent la revista Branka (Proa) per reorientar l'organització als objectius originals.

V assemblea: ETA Berri i ETA Zaharra

La V assemblea es va dur a terme en dues fases, la primera el desembre de 1966 a la casa parroquial de Gaztelu (Guipúscoa). La segona es va celebrar el març del 1967 a la casa d'exercicis espirituals de la Companyia de Jesús de Getaria (Guipúscoa). Durant l'assemblea van esclatar les divergències entre obreristes i els dos sectors nacionalistes formats en la IV assemblea. Els obreristes, acusats d'«espanyolistes» per la seva pretensió de prioritzar l'aliança amb grups d'esquerra de tot el territori espanyol, es van escindir en una organització anomenada ETA Berri (Nova ETA), mentre els altres dos sectors van quedar en la ETA Zaharra (Vell'ETA), que aviat seria de nou únicament ETA. ETA Berri va contribuir a crear, i va acabar per dissoldre's en un partit polític d'àmbit espanyol anomenat Moviment Comunista (MC). A ETA Zaharra el sector tercermundista va arraconar i apartar del poder al sector culturalista de Txillardegi, que va formar un grup intern anomenat Branka. A la V Asamblea es decideix també la creació dels quatre fronts o grups de treball intern que mantindrà l'organització en el futur: polític, militar, econòmic i cultural.
L'espiral acció-repressió-acció es posa en marxa a l'acabar la V assemblea, i la primera víctima mortal reivindicada fou el guàrdia civil José Pardines Arcay, per cinc trets a curta distància de Txabi Etxebarrieta, el líder de l'organització, que mor en el tiroteig posterior, el 7 de juny de 1968, i el 2 d'agost de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa. La resposta del règim és tan contundent que, pràcticament, aconsegueix desarticular l'organització el 1969, que s'enfronta a un Consell de Guerra conegut com el Procés de Burgos el 1970, en el que es condemna a mort a Mario Onaindia, Teo Uriarte, Jokin Gorostidi, Javier Izko de la Iglesia, José María Dorronsoro i Javier Larena i que finalment són commutades pel dictador, juntament amb altres deu acusats que també són processats. El segrest del cònsol alemany a Sant Sebastià, Eugen Beihl, obtingué un gran ressò internacional.

VI Assemblea (no reconeguda): ETA-V i ETA-VI

En la VI Assemblea, celebrada l'estiu de 1970 a Baiona, resorgeixen les tensions, ara entre militaristes (partidaris de la preeminència de l'activitat armada), i el sector obrerista, majoritari en l'assemblea, que creu en la supeditació de la lluita armada a la lluita política, però el sector militarista no accepta les resolucions de l'assemblea i crea una escissió anomenada ETA-V Assemblea Askatasuna ala hil (Llibertat o mort) o ETA-V amb el gruix del front militar, amb el suport d'Emilio López Adán, Julen Madariaga o Federico Krutwig. Eustakio Mendizabal (Txikia), que moriria el 1973 va substituir Juan José Etxabe (Haundixe) com a cap del front militar després de l'escissió.
El sector majoritari usa la denominació ETA-VI Assemblea Iraultza ala hil (Revolució o mort) o ETA-VI. Al final, ETA-V es fa amb el control de l'organització, en la que s'integra un sector d'EGI, les joventuts del PNB liderats per Iñaki Mugika Arregi, (Ezkerra). Posteriorment, ETA-VI, es divideix en dos grups, el majoritari, que aprova el 1973 fusionar-se amb la Lliga Comunista Revolucionària, partit d'àmbit estatal que molts anys després s'unificarà amb l'MC i el minoritari, que es dissoldrà a l'integrar-se els seus membres en altres organitzacions, o en la pròpia ETA-V, de nou ETA.
La seva víctima més destacada fou l'expresident del Govern espanyol, almirall Luis Carrero Blanco, assassinat a Madrid per cotxe bomba l'any 1973.

VI Assemblea: ETA (m) i ETA (pm)

La VI Assemblea de 1973 és la que provoca la darrera i més important escissió. Se celebra en dues parts, la primera a la Hasparren l'agost de 1973, i la segona després de l'atemptat a la cafeteria Rolando de Madrid, i a causa de les diferències l'organització es va trencar de nou en dues, la militar (ETAm) i la político militar (ETApm). Els milis liderats per Jose Miguel Beñaran Ordeñana (Argala) defensaven la conveniència de separar l'aparell militar, clandestí, dels organismes de masses que havien d'operar en la legalitat. Els polimilis, majoritaris, eran partidaris de crear una organització que aglutinés les activitats militars i les polítiques. Tres anys després van rectificar la teoria i es van acostar als postulats d'Argala, tot i que no es van reunificar.
El 1974 el Servicio de Documentación introdueix un talp a ETA(pm), Mikel Lejarza, Llop, que aconsegueix situar-se a la cúpula de l'organització com a responsable d'infraestructures, i va fer desplaçar a Madrid als caps d'ETA(pm), propiciant la detenció de l'escamot Madrid i l'escamot Barcelona el 1975, i de retruc, va fer que les contramesures per reprimir l'entrada de nous talps fossin una de les prioritats a nivell organitzatiu de l'organització. La multiplicació dels atemptats condueix el govern espanyol a establir la llei marcial al País Basc el 25 d'abril de 1975. L'afusellament de dos militants d'ETA juntament amb tres del FRAP, el 27 de setembre, provoca una vaga general de dos dies al País Basc sota control espanyol.

La transició: VII Assemblea i l'alternativa Kas

El juliol de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco, l'esquerra abertzale es va dotar d'un programa polític de mínims para accedir a la nova situació. L'alternativa KAS va ser presentada a Pamplona el 30 d'agost de 1976, tot i que es va reformular el gener de 1978,[8] basada en l'amnistia, retirada dels cossos repressius, reconeixement de l'euskera i el dret a l'autodeterminació com a base democràtica mínima per abandonar l'activitat armada.

ETA(pm) VII Assemblea

El 1976 ETApm, es defineix una nova estratègia, deinida per Eduardo Moreno Bergareche (Pertur), que recolzava la fundació d'un partit polític que representés l'ideari de l'organizació a les eleccions generals de 1977, l'Euskal Iraultzarako Alderdia, que seria la columna vertebral de la coalició Euskadiko Ezkerra, i va acceptar l'amnistia concedida pel govern espanyol encara que tinguessin delictes de sang, abandonant la violència i integrant-se en el partit, que amb el temps es fusionaria amb el PSE-PSOE. Les diferències polítiques i estratègiques que hi va haver entre els "polimilis" van produir l'escissió, i probablement la mort de Pertur. El setembre de 1977, els escamots bereziak (especials) d'ETA (pm) es van integrar a ETA (m).

La UCD. Dissolució d'ETA(pm)

El desembre de 1976 es produeix el primer intent de negociació amb l'Estat quan membres dels Serveis d'Informació es van reunir a Ginebra (Suïssa) amb responsables d'ETA(m) José Manuel Pagoaga (Peixoto), i José Luis Ansola Larrañaga (Peio el Vell) i ETA(pm) Xabier Garaialde (Erreka), i (Jesús María Muñoa), (Txaflis), als que es va informar dels plans de reforma d'Adolfo Suárez, i es va demanar una treva a canvi de discutir l'alliberament de presos i el retorn d'exiliats. ETA(m) va considerar les propostes dels militars un insult.
A finals dels anys setanta, la lluita armada s'incrementa de manera notable i alhora comença una deriva a accions més indiscriminades.
El febrer de 1980 el ministre de l'Interior, Juan José Rosón, i el secretari general de Euskadiko Ezkerra, Mario Onaindía, van començar a reunir-se per buscar vies d'integració social per als membres d'ETA decidits a l'abandonament definitiu de les armes. ETA(pm) va declarar una treva, que el sector majoritari, anomenat VIII Assemblea, va trencar l'any següent, formant amb ETA(m) el que torna a anomenar-se ETA. La resta es va reintegrar a la vida civil d'acord amb el que van pactar amb el govern.

El govern socialista de Felipe González

La Guerra bruta: els GAL

L'estructura d'ETA va canviar a partir de 1983 per l'aparició dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), que atemptaven contra militants i simpatitzants de la formació i contra ciutadans bascos al país basc sota administració francesa. Entre els anys 1983 i 1987 van ser responsables de la mort de 23 persones i d'una trama de corrupció generalitzada basada en els fons reservats del Ministeri de l'Interior que van dur a la presó, entre altres al ministre de l'Interior José Barrionuevo Peña i Rafael Vera, Secretari d'Estat per la Seguretat, el secretari general del Partit Socialista d'Euskadi Ricardo García Damborenea, l'ex governador civil de Guipúzcoa Julen Elgorriaga, el tinent coronel Ángel Vaquero i el llargament condecorat General de la Guàrdia CivilEnrique Rodriguez Galindo, condemnat per la desaparició, tortures i assassinat de dos joves refugiats bascos, trobats 15 anys després de ser enterrats en calç viva a Busot (València) l'any 1983. El mateix president del govern espanyol, Felipe González, fou assenyalat insistentment com a màxim responsable de la trama, tot i que no fou finalment processat, i el 2010 declarà que tingué l'oportunitat de volar la cúpula de l'organització i va optar per no fer-ho.
La utilització del terrorisme d'Estat per part dels aparells de seguretat espanyol, a més de negociacions relatives a infraestructures com el TGV, decidiren les autoritats franceses a intensificar la persecució i detencions de refugiats i membres de l'organització el 1984, acabant amb el que l'estat espanyol considerava un santuari durant el franquisme i la transició, deportant-los a tercers països amb la intenció que els GAL deixessin d'operar en territori francès, i el 1985 la policia francesa va detenir als dirigents Juan Lorenzo Lasa Mitxelena (Txikierdi) i a Isidro Garalde, (Mamarru) i a l'any següent a José Luis Arrieta Zubimendi (Azkoiti) en la cooperativa Sokoa de Hendaia, en la que es troba un zulo soterrani que serveix per amagar diners, armes (fins i tot un míssil terra-aire), o documentació, i on es duia la comptabilitat de l'organització.

Artapalo (1986 - 1992)

La direcció entre els anys 1986 a 1992 la va dirigir el col·lectiu Artapalo, que en els seus inicis va tenir les morts de la dissident Dolores González Katarain (Yoyes) i l'accidental de Txomin Iturbe Abasolo (Txomin), va ser dirigida per Francisco Mujika Garmendia (Pakito), José Luis Álvarez Santacristina (Txelis) i José María Arregi Erostarbe (Fiti) i José Javier Zabaleta Elósegi (Baldo), caracteritzats per un canvi d'estratègia amb accions més indiscriminades, i entre les accions més contundents s'hi troben l'atemptat de l'Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987, la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa l'11 de desembre de 1987 i la de Vic el 29 de maig de 1991. Artapalo va ser desarticulat a Bidart el 29 de març de 1992.
El novembre de 1986 l'advocat Jorge Argote es va entrevistar a Algèria amb Txomin, i l'any següent es van iniciar contactes entre Julián Sancristóbal, Manuel Ballesteros i Pedro Martínez per part del govern central, i Txomin, fins a la seva mort accidental, i més tard per Antxon, però les Converses d'Alger van fracassar el 1989 quan l'organització era representada per Antxon, Belén González Peñalva (Carmen) i Ignacio Arakama Mendia (Makario) i l'estat espanyol per Rafael Vera i Juan Manuel Eguiagaray, amb l'atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa, i els representants d'ETA són enviats a Santo Domingo.
La captura de Josu Urrutikoetxea (Josu Ternera), el 1989, i Baldo, el 1990, va convertir a Pakito en el principal dirigent d'ETA a finals d'any.

Després de Bidart

Capturada la direcció al complet, la nova direcció la componen Ignacio Gracia Arregi (Iñaki de Rentería), Mikel Albizu (Mikel Antza) i Feliz Alberto López de la Calle (Mobutu) i proposen una treva de dos mesos, condicionats a que Rafael Vera negociés a Santo Domingo amb Eugenio Etxebeste (Antxon), intentant retrobar les negociacions d'Argel, però no es produeix la trobada i el 21 de juny de 1993 es produeix un atemptat a Madrid que acaba amb la vida de sis militars que acaba amb la treva. El 1995 l'organització elabora un nou manifest anomenat Alternativa democràtica que estableix] les bases per superar el conflicte.

El govern del Partit Popular

Els anys de govern del Partit Popular (1996-2004) sota la presidència de José María Aznar van suposar una reducció important dels atemptats de l'organització, tot i que existeix una certa polèmica de si és per pròpia decisió de l'organització, que se centraria en fer menys atemptats però amb una repercussió política més gran, especialment contra polítics espanyols, o bé a causa d'una política antiterrorista encertada, o a conseqüència de la suposada progressiva reducció de la seva base popular, suposició que no corroboren els estables resultats electorals de l'esquerra abertzale. L'actuació armada va continuar amb els atemptats frustrats el 1995 contra aleshores president del Partit Popular, José María Aznar, i el rei Joan Carles I, el segrest del funcionari de presons Antonio Ortega Lara entre el 17 de gener de 1996 i el 30 de juny de 1997, el segrest i execució el 1997 del representant del Partit Popular d'Ermua, Miguel Ángel Blanco, o l'assassinat l'any 2000 de l'exministre de Sanitat, Ernest Lluch.
El 20 de novembre de 1997 declarà la primera treva parcial de la seva història per als funcionaris de presons. Després de les converses entre ETA, elPartit Nacionalista Basc i Eusko Alkartasuna l'agost de 1998, no serà fins al 16 de setembre quan ETA anunci una treva total, indefinida i sense condicions que començaria al cap de dos dies, el 18 de setembre, responent al document signat per PNB, Herri Batasuna, Eusko Alkartasuna, Ezker Batua-Berdeak, el sindicat LAB, i altres organitzacions, conegut com el Pacte de Lizarra en el que s'analizava la situació d'Irlanda del Nord i es tractava de projectar el procés de pau al País Basc. Durant el període d'aquesta treva, que s'allargà fins al 3 de desembre de 1999, tingueren lloc aSuïssa diverses converses entre els representants d'ETA i representants del Govern. Durant aquest període s'impulsà l'assemblea de municipis bascos Udalbiltza, amb la participació de milers d'electes, amb la intenció de constituir la primera institució nacional pròpia al marge de l'Estat espanyol, a més d'altres iniciatives de caràcter sobiranista que suscitaren una forta reacció del govern espanyol contra el PNB. Finalment, les desavinences entre el PNB i l'Esquerra Abertzale sobre el ritme del procés, i les actuacions de les autoritats espanyoles com la detenció de la interlocutora Belen González, en ple procés de negociacions, donaren per acabat el procés.
El 1999, França deté a José Javier Arizkuren Ruiz (Kantauri), cap dels escamots, i Iñaki de Rentería al capdavant de l'aparell logístic, de manera que segons la policia Francisco Javier García Gaztelu (Txapote) i Asier Oiartzabal (Baltza), Juan Antonio Olarra Guridi, Ainhoa Múgica Goñi i Ibon Fernández Iradi (Susper), ascendeixen a la direcció. El 6 de novembre de 1999 en una assemblea celebrada al pavelló Anaitasuna de Pamplona es va constituir Ekin, formació hereva de la il·legalitzada KAS i considerada el braç polític d'ETA, com una organització independentista, revolucionària i nacional amb l'objectiu d'agitar la societat i enfortir les lluites populars amb la finalitat de construir una nació basca moderna i competitiva, prenent el nom del grup de joves nacionalistes que van donar origen a ETA.[17]
Amb la detenció de Susper el desembre de 2002 es pren gran quantitat d'informació.

El govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero

El 3 d'octubre de 2004 va ser detingut a Salies-de-Béarn (França) el considerat Número 1 de l'organització, Mikel Antza juntament amb la seva companya sentimental i també històrica de l'organització, María Soledad Iparagirre (Anboto), membre de l'aparell polític.

La proposta d'Anoeta

El 14 de novembre de 2004, Batasuna va organitzar un acte polític multitudinari al Velòdrom d'Anoeta, on Arnaldo Otegi va formalizar la proposta d'Anoeta  per la "superació del conflicte", que seria assumida per ETA i gran part de l'esquerra abertzale. La proposta es basava en l'establiment de dues meses de diàleg. La primera entre el Govern i ETA per tractar el tema del cessament de les activitats armades, i la segona mesa, constituïda per tots els partits polítics al marge del parlament basc, per debatre el tema polític.
Els darrers atemptats de l'organització sense víctimes mortals abans de la treva de 2006, han estat el 12 de juliol de 2005 quan ETA va fer esclatar quatre bombes a una central elèctrica de Biscaia, sense causar danys ni materials ni personals i a les autovies A-5 i A-4, a l'alçada de Maqueda i Madridejos (Toledo) en plena Operació sortida de les vacances d'estiu, el 29 de juliol de 2005, amb dos artefactes d'escassa potència.

L'alto el foc de 2006

El 22 de març de 2006 ETA va declarar un alto el foc permanent com a gest per la recerca d'un final dialogat a la violència, en un comunicat llegit per una dona. Després de mesos de negociacions, la treva es trenca el 30 de desembre de 2006 amb un atemptat a la Terminal 4 de Barajas (Madrid), després que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero hagués mantingut la pressió policial i judicial, mantenint en la il·legalitat a Batasuna, assetjat per la pressió del Partit Popular, contrari a qualsevol gest de distensió i que anava retallant les diferències en suport electoral, i quan feia setmanes que les veus de l'esquerra abertzale demanava gestos al govern de l'estat i s'estava incrementant les accions de kale borroka i el rearmament de l'organització, especialment amb un robatori d'armes a Vauvert el 25 d'octubre. El ministre de l'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba declarà la finalització de l'alto al foc permanent i de les negociacions, atès que el mandat parlamentari només les autoritzava en absència de violència. Tot i aquestes afirmacions, les negociacions continuaren tant entre el govern i ETA com entre el PSE, Batasuna i el PNB fins a maig de 2007 en el que s'anomenaren "converses de Loiola" en fer-se públiques a principis de 2008, en les quals s'hauria arribat a un preacord de solució que inclouria el dret a decidir del poble basc i el reconeixement de la territorialitat. Acord que finalment es frustrà
El maig del 2007, la fiscalia espanyola impugnava totes les llistes electorals independentistes presentades per Abertzale Sozialisten Batasuna, i la gran majoria de les de l'històric partit basc ANB per considerar-les continuadores de Batasuna, il·legalitzada a Espanya, en el que s'interpretà com un cop potser definitiu al procés del pau i una aposta per la via repressiva del govern del PSOE, incapaç d'impulsar una sortida negociada davant el PP.
Actualment segons fonts policíaques espanyoles els principals dirigents de la direcció són Mikel Garikoitz Aspiazu (Txeroki) responsable de l'aparell militar, i Josu Urrutikoetxea, exdiputat al parlament de la CAV. El darrer va participar en les reunions amb el president del PSE-EE, Jesús Eguiguren a Ankara (Turquia) i Oslo (Noruega). Si bé en diverses ocasions responsables policials espanyols han donat informacions contradictòries sobre diferents cúpules i persones amb responsabilitats.

Represa de les activitats

El 5 de juny de 2007 l'organització declara trencat definitivament l'alto el foc, amb efecte a partir de l'endemà, argumentant que no es donen les condicions mínimes per continuar un procés de negociació, i des de llavors ha atemptat en nombroses ocasions a l'Estat, tot i algunes detencions, entre ells Iker Beristain i Liher Rodríguez Aretxabaleta, suposats responsables de l'aparell de falsificació, Juan Cruz Maiza Artola, presumpte responsable de logística, i José Luis Iruretagoyena (Suni), segons la policia espanyola el millor expert en fabricació d'armes, i de l'escamot itinerant, a més de localitzar la casa de Cahors que serviria segons aquestes fonts de centre de formació per als activistes. L'estat francès va detenir el 21 de maig de 2008 a Francisco Javier López Peña (Thierry) suposat líder de l'organització, tot i que fonts de govern francès han dubtat de la veritable importància dels arrestats. Algunes veus, com la del líder nacionalista moderat Xabier Arzalluz, criticaren la detenció d'un dels negociadors en les converses de pau entre ETA i el govern del PSOE en període electoral. A finals de 2008 es van produir les detencions de dos caps militars: i Garikoitz Aspiazu (Txeroki) Aitzol Iriondo.
Cal destacar que en els darrers temps la gran majoria dels detinguts acusats de terrorisme han estat persones perseguides per la seva activitat política en organitzacions independentistes il·legalitzades i joves acusats d'actes de violència al carrer, a més de refugiats a l'estat francès sovint sense cap activitat clandestina coneguda en l'actualitat, detencions que han permès a les autoritats espanyoles inflar les dades de detencions per mostrar una posició de força.Tot i això Euskadi Ta Askatasuna ha mantingut la seva activitat, amb accions com l'assassinat de dos agents de la Guàrdia Civil a Capbreton, o atemptats com la voladura de les casernes de la Guàrdia Civil de Durango, Calahorra i de Legutio (on moria un agent), en pocs mesos, i desenes d'atemptats amb bomba.

Cessament definitiu de l'activitat armada

El 10 de gener de 2011, ETA va anunciar un nou alto el foc "permanent i verificable", que podria ser verificat per la comunitat internacional, Al comunicat, l'organització va demanar als governs espanyol i francès que "abandonin per sempre les mesures repressives i la negació d'Euskal Herria" i va afirmar que "ETA no abandonarà el seu esforç i lluitarà per impulsar i dur a terme el procés democràtic, fins a assolir una veritable situació democràtica a Euskal Herria". La Comissió Internacional de Verificació per avaluar l'alto el foc permanent i general es va presentar el 28 de setembre de 2011 a Bilbao tot i que el govern espanyol no havia acceptat la seva validesa.[36]
El 17 d'octubre es va celebrar la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià per resoldre el Conflicte Basc a la qual van acudir principals polítics i mediadors internacionals com Kofi Annan, Bertie Ahern, Gro Harlem Brundtland, Pierre Joxe, Gerry Adams i Jonathan Powell.
El 20 d'octubre, l'organització, dirigida per David Pla Martín, Iratxe Sorzábal Ezpela i Izaskun Lesaka Argüelles Ane va anunciar el cessament definitiu de l'activitat armada amb "un compromís clar, ferm i definitiu", en un missatge enviat al diari Gara. Tot i això, continuaren les detencions d'activistes, entre elles la d'Oroitz Gurruchaga Gogorza, cap de l'aparell militar, el 27 de maig de 2012 i sis militants més a finals de juny.

dimarts, 14 de gener del 2014

Tercera Guerra Carlina
La tercera guerra carlina fou una guerra civil espanyola que va tenir lloc del 1872 al 1876. El pretenent Carles VII va cridar a la revolta el 15 d'abril de 1872 i va ser escoltat pel País Basc, Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs.
Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).
El febrer de 1873, amb la proclamació de la República, molts monàrquics es van passar als carlins. A Catalunya el representant de Carles, el seu germà Alfons Carles de Borbó, va haver de passar a França l'octubre de 1875 i les darreres partides foren liquidades el novembre de 1875 donant-se la guerra per acabada el 19 de novembre de 1875. Al País Basc, després de la Batalla de Montejurra el 17 de febrer de 1876, Carles VII va passar a França (27 de febrer de 1876) i el mateix dia Alfons XII va entrar a Pamplona.

La guerra contra Amadeu de Savoia

El 1872 els carlins catalans van ser els primers de llençar-se al carrer per defensar la causa de Carles VII. Joan Castells, que havia estat detingut després del destronament d'Isabel II d'Espanya i empresonat al castell de Montjuïc, fou alliberat en 6 d'abril de 1872, aixecant-se immediatament i formant una partida de 500 homes, i sent nomenat capità general dels carlins a la província de Barcelona. Després del desastre d'Oroquieta, els carlistes basco-navarresos es van rendir i el pretendent va haver de tornar a fugir a França. Per tant, després d'això els únics que mantenien la causa carlina armada a Espanya eren els catalans.
Els objectius dels carlins eren hostilitzar les forces de l'ordre i les poblacions fidels al govern, dificultar les comunicacions i imposar la seva legalitat, recaptar fons per al seu manteniment, amb dos tipus de partides, les de reduït nombre i que es dediquen a hostilitzar les petites poblacions, efectuant baixades al pla i evitant l'enfrontament directe amb l'exèrcit o milícies, i les de contingents més nombrosos, que, al comandament de personatges com Martí Miret, Joan Castells o Francesc Savalls, recorren el Principat i són reforçades ocasionalment per les partides «locals» citades anteriorment, de fins a dos mil, però el més freqüent que les partides fossin d'alguns centenars d'homes.
Després de la campanya de recaptació de l'estiu el 1872, que inclogué el fracàs de l'assalt de Terrassa, el pretendent carlí Carles VIII impulsà la lluita a Catalunya enviant-hi el seu germà Alfons Carles de Borbó provinent del Vallespir, que va entrar a Catalunya el 30 de desembre, per trobar-se amb Francesc Savalls al santuari de Finestres el 8 de gener de 1873. Un cop al país va destituir el general Joan Castells, comandant general de la Província de Barcelona, nomenant Jeroni Galceran com a comandant en cap de la Província de Barcelona, i que havia estat ferit a Santa Pau el 10 de gener.
El 27 de gener tot l'exèrcit carlí de la província de Barcelona es reuní a Moià des del Penedès, a les ordres de Jeroni Galceran, juntament amb altres cabdills com Vila de Prat, Masachs, Camps o el mateix Miret. En total sumaven 1.000 homes i 50 cavalls.

Instauració de la República

Els carlins catalans van seguir alçant partides i fent accions i van continuar amb la seva gesta de defensar-se gairebé sols contra els exèrcits d'Amadeu I de Savoia, que va abdicar en 10 de febrer de 1873, establint-se la Primera República Espanyola.
El 19 de febrer Galceran passà per Carme i féu nit a Capellades. A finals de febrer els carlins van endegar una campanya per conquerir Berga, però les tropes del General Castells es van retirar, i les tropes de reforç de Galceran canviaren d'objectiu i es dirigiren cap a Conanglell, i el 2 de març, en arribar a la Serra del Grau, foren sorpresos per un grup d'homes que van disparar les seves armes contra la infanta, que va sortir il·lesa de l'atac. Francesc Savalls es va retirar de l'avanç en el darrer moment quan s'assabentà que Arsenio Martínez-Campos s'acostava amb una columna des d'Olot, de manera que Jeroni Galceran anà cap a La Gleva i els infants cap a Ribes de Freser, que s'havia convertit en el quarter general dels carlins i on s'havia de reunir amb un contingent d'homes que sota el comandament del capità Ribas havien lluitat al costat de l'infant a Roma durant la Unificació italiana.
El general republicà Contreras va sortir de Barcelona el 15 de març en direcció a Esparraguera amb sis companyies del regiment d'infanteria d'Amèrica, una secció del regiment de cavallería d'Alcantara, una altra d'Almansa, i una altra de Tetuan, i una bateria d'artilleria de muntanya, dirigint-se a continuació a Manresa i Moià. Savalls va emprendre un atac contra Ripoll, que va caure el 23 de març i Rafael Tristany conqueria La Pobla de Segur i Gerri de la Sal. mentre Galceran i Miret s'enfrontaven a la columna liberal del nou capità general de Catalunya Juan Contreras a La Gleva, on tot i morir Galceran, els liberals van abandonar Conanglell i els liberals van haver de tornar a Vic, i Berga va caure en 27 de març, i finalment Contreras va dimitir el 31 de març.
El general Francesc Vallès Roselló fou ferit en l'acció de la Pobla de Granadella i Francesc Tallada i Forcadell prengué el comandament de les seves forces, combatent contra els republicans a Margalef, Cardó i la Palma; feu una incursió a la província de Lleida, i malgrat veure's perseguit per quatre columnes enemigues, el 6 de desembre de 1872 a Móra d'Ebre i el 8 del mateix mes es presentà a l'Ermita de la Providència, entrant després a Montblanc i la Selva del Camp. Desarmà als voluntaris republicans de Riudecols i de El Perelló. En la batalla de la Pileta, el 8 de març de 1873, fou ferit i mort d'un tret de bala.
Després de fracassar en el setge de Puigcerdà, en la batalla d'Alpens, Francesc Savalls derrotà una columna liberal comandada pel brigadier Cabrinetty, que disposava de 1500 homes, 70 cavalls i dues peces d'artilleria.
El 16 de juliol Carles VII torna a Navarra, i es va reactivar la revolta al País Basc i Navarra. Carles VII establí la capital a Estella-Lizarra i iniciant un nou Setge de Bilbao.
L'estiu de 1873, Isidre Pàmies, Cercós amb la seva partida va recórrer el camp de Tarragona i el Priorat cobrant contribucions i enderrocant les fortificacions de Marsá, i després de derrotar els liberals a l'Albiol el 2 de setembre de 1873, i la batalla de Prades, on Cercós morí en combat.
Les tropes dels carlins catalans comandades per Rafael Tristany prengueren Castellciutat, Vic, Manresa i Olot davant la impotència i desesperació dels govern de Madrid. Aquestes conquestes oferiren als carlins el domini d'una gran part de tota la Catalunya interior mentre les forces lleials al govern de Madrid amb prou feines tenien capacitat per assegurar les ciutats costaneres.
El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya pels carlins fou la jura dels furs. Seguidament i a fe de restaurar les institucions constitucionals de Catalunya abolides després del 1714 els carlins restauraren oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de 1874. En fou declarat President el general Rafael Tristany i Parera, que jurà els furs a Olot, i aquest seria seguit després per Francesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el pretendent carlí Carles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses, des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principat de Catalunya des del desembre de 1874 al març de 1875.
A primers de 1874 Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, germà de Carles VII es trasllada a la zona Centre organitzant les forces carlines de València i Aragó, creant la divisió del Maestrat i nomenat comandant general de la mateixa al Brigadier Francesc Vallès Roselló, i integrant en la mateixa a la brigada Castelló, comandada per Pascual Cucala Mir.
El general Montenegro, cap de les forces liberals que operaven a la província de Castelló, va detectar que les forces carlines al Maestrat es dirigien al sud, cap a la província de València i es va posicionar a l'Alcora, ocupant el 13 de juliol l'ermita de Sant Cristòfol, i a la nit forces carlines es van situar per l'antic camí de Lucena. Al matí del 14 té lloc la batalla d'Alcora, amb la retirada carlina, però Alfons va creuar la serra Espadà fins a Segorb, sense trobar resistència, assetjant Terol, que no va arribar a prendre i ocupant Conca el 15 de juliol.
Durant el 1875 la guerra la dominen els liberals, i els carlins s'anaren rendint o travessant la frontera, resistint en progressiva decadència i abandonant el País Valencià en direcció a Catalunya després de la derrota de l'Exèrcit carlí del Centre d'Antonio Dorregaray a la batalla d'Alcora contra el general Montenegro el 27 de maig, fins que en febrer de 1876 es dona la guerra per acabada i Carles VII travessa la frontera.
Revolució cantonal
L'any 1873 aparegué el Cantonalisme, un moviment o aixecaments o insurreccions populars que va tenir lloc en diverses localitats del País Valencià, d'Andalusia i de Cartagena, amb objectiu era instaurar un règim federal per als antics estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons). Es deu a unes aspiracions autonimistes propiciades pels republicans federals intransigents. La revolta fou ràpidament aixafada militarment, tret de Cartagena, que oferí una forta resistència i caigué el gener de 1874.

Restauració borbònica

El pronunciament d'Arsenio Martínez Campos el 1874 restablí la monarquia i la dinastia borbònica en el fill d'Isabel II, el rei Alfons XII d'Espanya.
El gener de 1875 la columna de Martí Miret va assaltar Granollers, i finalment la guerra a Catalunya acabà l'estiu de 1875 quan Olot i La Seu d'Urgell van en mans de les tropes isabelines d'Arsenio Martínez-Campos i Joaquim Jovellar i Soler, i a Navarra i el País Basc l'ofensiva s'inicià l'hivern de 1875, i s'acabà quan Arsenio Martínez-Campos va entrar a la vall del Bidasoa, i Fernando Primo de Rivera y Sobremonte a Estella-Lizarra, la capital del carlisme, que va caure el 19 de febrer de 1876. El propi Alfons XII d'Espanya va posar-se al capdavant dels dos exèrcits, que prengueren Donostia i Pamplona, i Ramon Cabrera i Grinyó i va reconèixer Alfons XII.
Tercera guerra carlina
— Guerres carlines —
Data1872–1876
EscenariPaís Basc, Navarra, Maestrat aragonès,Catalunya
ResultatDerrota carlista
Bàndols
Bandera de l'estat espanyol (1785-1873 i 1875-1931) Amadeu de Savoia(1872-1873)
Primera República Espanyola I República Espanyola(1873-1874)
Bandera de l'estat espanyol (1785-1873 i 1875-1931) Alfons XII d'Espanya(1874-1878)
Carlins Espanya Carlista
Comandants en cap
Alfons XII d'Espanya
Arsenio Martínez-Campos
Manuel Pavía
Francisco Serrano
Ramón Blanco
Joaquim Jovellar i Soler
Miguel Primo de Rivera
Carles VII
Rafael Tristany
Pasqual Cucala Mir
Francesc Savalls
Manuel Santa Cruz

dijous, 9 de gener del 2014


Segona guerra carlina
La segona guerra carlina o guerra dels matiners fou una guerra civil espanyola del segle XIX, emmarcada en el context de l'enfrontament originat en el conflicte de successió dinàstica a la corona d'Espanya conegut genèricament com les guerres carlines i que tingué lloc entre el 1846/47 i el 1849.

Antecedents:

Segona guerra carlina
Part de: Guerres Carlines
Dates 1846–1849
Escenari Principalment a Catalunya
Resultat Derrota carlina
Bàndols
Bandera de l'estat espanyol (1785-1873 i 1875-1931) Liberals Carlins Carlins
Comandants
Manuel Bretón Manuel Pavía Manuel de la Concha Fernando Fernández de Córdova Ramon Cabrera
Benet Tristany
Josep Borges
Josep Estartús
Josep Masgoret
Forces
Total 50.000 Total 10.000

El projecte de Jaume Balmes i Antoni Aparici proposava per posar fi a la discòrdia civil el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança comte de Montemolín (fill i successor de Carles Maria Isidre de Borbó, el primer pretenent carlí), però el projecte va fracassar i Isabel es va casar l'octubre del 1846 amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó.

Inici de la guerra

A finals del 1846 o primers mesos del 1847 es produí la rebel·lió dels anomenats "matiners", l'inici de la qual es podria datar el setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona (un mes abans de l'enllaç d'Isabel II), tot i que altres historiadors situen l'inici de la guerra en l'assalt a Cervera de Tristany el 16 de febrer del 1847 i que havia de durar fins al 1849.
Causes de l'aixecament a Catalunya
Les causes de l'aixecament cal cercar-les en la combinació d'una crisi agrària produïda per un seguit de males collites que van fer augmentar el preu del pa i que van agreujar les condicions de vida de les classes populars, afegida a una crisi conjuntural de la indústria tèxtil que va provocar un greu malestar a les ciutats i l'oposició a les lleves militars abusives.

Principals fets de la guerra

La Guerra civil, dita també guerra dels Matiners s'inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans.
El projecte d'unir les dues branques borbòniques (patrocinat, entre altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) amb el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d'Assís de Borbó (octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la revolta. Les causes economicosocials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire era en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D'altra banda, continuaven vius la majoria dels caps carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s'havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d'una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Josep Masgoret, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc., a diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (bàndol del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i "amb intencions sospitoses", i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel).
Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Manuel Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. L'agost del 1847, l'exèrcit governamental disposava de 42.000 homes, contra menys de 2.000 per part dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de més de 50.000, per uns 10.000 de Cabrera.
El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier Porredon, mort a cops de baioneta a Clariana de Cardener.
A la darreria del 1847, Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, tot i que havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l'abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat.
Després d'enviar Forcadell al Maestrat, Cabrera organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al Portal de l'Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i pel fracàs de l'aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo.
La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l'Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna del general Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Victorià Ametller i Vilademunt,[3] de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si bé el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6.000 fusells) no donà gaire resultat, la política d'atreure i subornar alguns caps montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l'Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció. El baró d'Abella, Josep de Calassanç d'Abat i de Subirà, va intentar negociar la rendició dels germans Tristany, pero aquests van informar puntualment Cabrera i li van preparar un ensurt el 23 de febrer de 1849; fou pres i afusellat després d'un consell de guerra.
Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes del general Hore (a les Planes) i del coronel Ruiz, però l'endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d'entrar a Catalunya (4 d'abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d'abril Ramon Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.

Composició dels exèrcits liberal i carlista

L'Exèrcit liberal

A mitjans del 1847, el General Manuel Pavía, Capità General de Catalunya, que comptava amb un exèrcit de més de 22.000 homes per combatre a uns 5.000 carlistes, es dirigí al Govern per a sol·licitar més forces, però la resposta del Ministre fou negativa, argumentant que siendo ya un esfuerzo singular el que se mantenga allí tanto tiempo un ejército que es la tercera parte de todo el de la Península, Africa e Islas adyacentes.
L'exèrcit liberal a Catalunya a data de 18 de desembre del 1848, comptava amb uns 50.000 soldats i estava organitzat en 7 Divisions, subdividides en 12 Brigades i a la seva vegada en 25 columnes. Tenia como a General en Cap el Tinent General Manuel de la Concha, Marquès del Duero, i estaven a les seves ordres: 7 Mariscals de Camp, 8 Brigadiers i 15 Coronels

 

Els 70 batallons que formaven les unitats d'Infanteria eren:
  • 3 batallons del Regimiento del Príncipe.
  • 3 batallons del Regimiento de la Princesa.
  • 3 batallons del Regimiento de Castilla.
  • 3 batallons del Regimiento del Rey.
  • 3 batallons del Regimiento de Soria nº 9.
  • 3 batallons del Regimiento de Guadalajara.
  • 3 batallons del Regimiento de Zaragoza.
  • 3 batallons del Regimiento de Galicia.
  • 3 batallons del Regimiento de San Marcial.
  • 3 batallons del Regimiento de Córdoba.
  • 3 batallons del Regimiento de Astorga.
  • 3 batallons del Regimiento de San Quintín.
  • 2 batallons del regimiento de Valencia.
  • 2 batallons del Regimiento de Jaén.
  • 2 batallons del Regimiento de la Unión.
  • 2 batallons del Regimiento de la Constitución.
  • 2 batallons del Regimiento de Asturias.
  • 1 batalló del Regimiento de Ciudad Rodrigo.
  • 1 batalló del Regimiento de Alba de Tormes nº 40.
  • 1 batalló del Regimiento de Simancas.
  • 1 batalló del Tercio de Granaderos.
  • 1 batalló del Regimiento de Tarragona nº 2.
  • 1 batalló del Regimiento de Tarragona nº 5.
  • 1 batalló del Regimiento de la Reina.
  • 1 batalló del Regimiento de Burgos.
  • 1 batalló del Regimiento de Albuera.
  • 1 batalló del Regimiento de Cataluña nº 1.
  • 1 batalló del Regimiento de Chiclana nº 7.
  • 1 batalló del Regimiento de Antequera nº 15.
  • 1 batalló del Regimiento de Vergara nº 16.
  • 1 batalló de Regimiento de África.
  • 1 batalló del Regimiento de Barbastro nº 4.
  • 1 batalló del Regimiento de Tarifa nº 6.
  • 1 batalló del Regimiento de Borbón nº 17.
  • 1 batalló del Regimiento de Figueras nº 8.
  • 1 batalló del Regimiento de Navas nº 14.
  • 1 batalló del Regimiento de Toledo.
  • 1 batalló del Regimiento de Vitoria.
  • 1 batalló del Regimiento de Zamora.
  • 1 batalló del Regimiento de Arapiles.
  • Força del Comandant Posas (pasat).
  • 1 Terç del Pla de Barcelona.
  • Terços catalans.
  • 180 Mossos d'Esquadra.
  • Columnes de Carabiners de les quatre províncies.
  • Guàrdia Civil.
    Pel que fa a les unitats de Cavalleria, comptaven amb 1.244 cavalls, que s'agrupaven en les següents unitats:
  • Regiment de Montesa.
  • Regiment de Sagunt.
  • Regiment de Santiago.
  • Regiment d'Espanya.
Les unitats d'Artilleria estaven formades per:
  • 1r Regiment d'Artilleria.
  • 24 peces d'artilleria de "a coll".

L'Exèrcit carlí

L'Exèrcit Reial de Catalunya a data d'1 de gener de 1849 estava organitzat en 4 Divisions, subdividides en 8 Brigades. Tenia com a General en Cap Ramon Cabrera, Comte de Morella, i estaven a les seves ordres: 3 Brigadiers i 17 Coronels. Aquestes unitats estaven incompletes i mal armades como ho demostra el batalló de Voluntaris de Figueres que tan sols comptava amb 268 homes, 35 dels quals no disposaven d'arma.

 

Les unitats d'Infanteria les formaven 16 batallons:
  • Companyia de Guies de Cabrera.
  • Batalló de Voluntaris de Barcelona.
  • Batalló de Voluntaris de Terrassa.
  • Batalló de Voluntaris de Manresa.
  • Batalló de Voluntaris de Berga.
  • Batalló de Voluntaris de Tarragona.
  • Batalló de Voluntaris de Igualada.
  • Batalló de Voluntaris de les Garrigues.
  • Batalló de Voluntaris de Tortosa.
  • Batalló de Voluntaris de Lleida.
  • Batalló de Voluntaris de Cervera.
  • Batalló de Voluntaris de Tremp.
  • Batalló de Voluntaris de la Seu.
  • Batalló de Voluntaris d'Olot.
  • Batalló de Voluntaris de Figueres.
    Fitxer:Batalla del Pasteral.jpg
  • Batalló de Voluntaris de Girona.
  • Batalló de Voluntaris d'Hostalric.
  • 100 Mossos d'Esquadra.
  • 2 companyies de resguard.
  • 1 companyia d'Invàlids.
Les unitats de Cavalleria eren:
  • Regiment de Llancers de Catalunya (200 cavalls).
Pel que fa a les unitats d'Artilleria tan sols es comptava amb una companyia (no hi ha dades sobre l'existència de cap peça d'artilleria).