Especial Terrorisme ETA

Introducció

Si sou de la peninsula iberica haureu sentit a la televisio el telenotícies l'alliberament dels presos d'ETA pensava si voleu deixar algun missatge apreteu a cap comentari i sortira un recuadre i escriviu,Gracies.

ETA

ETA (Euskadi Ta Askatasuna, País Basc i Llibertat) és una organització basca armada i clandestina, la qual es proclama d'ideologia marxista-leninista, que té com a objectiu la creació d'un estat basc euskaldun i socialista, independent de l'Estat espanyol i de l'Estat francès, incloent-hi els set territoris bascos històrics (Euskal Herria): tres que pertanyen a l'Estat francès (dins el departament de Pirineus Atlàntics), tres províncies de l'Estat espanyol que formen l'actual País Basc, i la província de Navarra. És considerada terrorista per l'Estat espanyol, per la Unió Europea i pels Estats Units. ETA ha practicat habitualment el segrest i l'extorsió com a mètodes de finançament i amb finalitats de pressió política. Organitzacions com Amnistia Internacional [denuncien anualment les activitats d'ETA en els seus informes, així com algunes actuacions dels cossos policials en la seva tasca de repressió d'aquestes activitats.

Des de la seva fundació, ETA ha matat 817 persones, la majoria militars i membres de cossos policials, però 339 d'elles civils, molts d'ells responsables polítics o càrrecs de partits polítics espanyols.

Tingué un suport popular significatiu durant la dictadura franquista, des del restabliment de la democràcia a Espanya. La majoria dels partits polítics bascos i de la resta de l'Estat han condemnat les accions d'ETA, a excepció de Batasuna, il·legalitzada a l'Estat espanyol, però legal al francès, que considera els atemptats d'ETA conseqüència d'un conflicte entre el poble basc i Espanya. El partit nacionalista d'esquerres Aralar, tot i que no la condemna, rebutja l'activitat d'ETA. El Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), que aparegué al parlament basc a les darreres eleccions autonòmiques amb nou diputats, i Acció Nacionalista Basca, que ostenta nombroses alcaldies i regidors i que assolí un 10% dels vots a les darreres eleccions municipals, partits que han recollit els vots dels votants que votaven pel partit Euskal Herritarrok (Ciutadans Bascos) (anteriorment Herri Batasuna, Unitat Popular) declarat il·legal pels tribunals de justícia espanyols en el procés d'il·legalitzacions de partits, associacions i organitzacions independentistes iniciat amb l'aprovació de la polèmica i discutida "llei de partits". Ni EHAK ni ANB, com nombroses organitzacions polítiques, sindicals i associatives basques tampoc condemnen els atemptats d'ETA al·legant que «en aquest moment històric s'ha de superar la dinàmica de condemnes».

Durant la transició, o reforma política al final del franquisme, tant ETA com el PNB i el conjunt del nacionalisme basc, rebutjaren la Constitució Espanyola, que rebé un suport minoritari al País Basc en el referèndum, per entendre que no reconeixia els drets nacionals bascos. Des d'aleshores, ETA ha fet públiques en diferents ocasions les seves demandes per a una solució pacífica del conflicte, amb l'Alternativa KAS i l'Alternativa Democràtica per a Euskal Herriam, que essencialment reclamaven el respecte al dret d'Autodeterminació i la Territorialitat del País Basc.

Al llarg dels trenta anys de règim autonòmic, tot i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia a la Comunitat Autònoma Basca, el moviment independentista del qual ETA forma part ha mantingut el seu suport, fins i tot durant els períodes d'il·legalitzacions de les seves expressions polítiques, amb vots que després serien anul·lats, i s'ha negat a acceptar el marc polític, reclamant un nou marc més enllà de l'autonomia, ja fos en solitari i a vegades també amb altres forces com Eusko Alkartasuna, el sindicat ELA, o el mateix Partit Nacionalista Basc, com passà en el període del Procés de Lizarra-Garazi.

El dia 20 d'octubre de 2011, després de la celebració 3 dies abans de la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià, ETA va anunciar que aturava definitivament l'activitat armada.

Durant el franquisme

ETA es va fundar com a tal el 1959 com a una escissió de les joventuts del Partit Nacionalista Basc, provinents de l'antiga Jagi Jagi i que adoptà d'antuvi el nom d'Ekin dirigides per José Luis Alvarez Emparantza "Txillardegui", Julen de Madariaga Aguirre "Santi", José María Benito del Valle i José Manuel Aguirre Bilbao, qui demanaren al filòsof Federico Krutwig que els ajudés en la teorització de la lluita armada i l'alliberament nacional, amb influència del marxisme i l'exemple del Vietcong, Fidel Castro i el FLN algerià.

Primeres assemblees

Els primers anys els seus membres col·loquen petits artefactes, fan pintades i pengen ikurrinyes. La seva primera acció d'importància, l'intent de sabotatge d'un tren amb ex-combatents feixistes per celebrar el cop d'estat que va provocar la derrota republicana a la Guerra Civil Espanyola, que fracassa el 1961.

Les bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la seva I Assemblea, celebrada en el monestir de Belloc de Baiona, on es presenta com Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional, rebutjant la col·laboració amb partits o associacions no nacionalistes basques i definint-se com una organització clandestina revolucionària que defensa la lluita armada com a mitjà per aconseguir la independència d'Euskadi.

La seva tendència d'esquerra queda definida en la II Assemblea, celebrada a Hossegor la primavera de 1963, en la qual es constaten les afinitats entre el seu ideari i el comunisme i els moviments d'alliberament del tercer món. Aquest acostament a posicions comunistes significa l'allunyament del Partit Nacionalista Basc, conservador i catòlic.

En la III Asamblea, celebrada entre abril i maig de 1964, es va decidir que la lluita armada és el millor mode d'aconseguir els objectius proposats, segons la ponència publicada com La insurrecció a Euskadi. S'explicita el trencament amb el PNB, qui considera l'organització contrària als interessos de l'alliberament nacional. La influència de Federico Krutwig Sagredo, que ha publicat l fonamental Vasconia. Estudio dialéctico de una nacionalidad el 1963 a l'Argentina, i els seus seguidors i la marxistació progressiva de l'organització van fer passar a segon pla als fundadors més persistents en el catolicisme, com José Luis Álvarez Emparantza (Txillardegui) partidari de l'exili.

IV assemblea

A la IV Asamblea, iniciada l'agost de 1965 a Guipúscoa, a la Casa de Ejercicios Espirituales dels jesuïtes d'Azpeitia i va continuar a una cabana d'Urbia, a prop del Santuari de la Mare de Déu d'Arànzazu, en ser sorpresos alguns delegats de l'exili de camí a la primera seu, i en ella es dicten les bases per adoptar l'estratègia guerrillera a les circumstàncies basques, mitjançant el principi acció-repressió-acció, aprovant definitivament l'ús de la violència armada com una de les formes d'acció habitual i l'ús de la violència per aconseguir fons econòmics.

Apareixen tres corrents en l'organització: els culturalistes, representats por Txillardegi; els obreristes, representats por Patxi Iturrioz; i els tercermundistes representats per José Luis Zalbide i partidaris d'establir vincles entre la lluita per la independència basca i les lluites d'alliberament de països del Tercer Món.

La detenció el 24 de setembre de 1965, de José Luis Zalbide, després d'un atracament a Bergara situa en la direcció a Francisco Iturrioz, del corrent obrerista, i a partir de llavors, ETA va pendre progressivament un nou rumb amb la participació activa dels militants dins del combatiu movimient obrer basc, per influenciar-lo. Una de les instruccions de la nova direcció era integrar-se en les Comissions Obreres. Els sectors nacionalistes reaccionen contra el perill de desviació publicant de manera independent la revista Branka (Proa) per reorientar l'organització als objectius originals.

V assemblea: ETA Berri i ETA Zaharra

La V assemblea es va dur a terme en dues fases, la primera el desembre de 1966 a la casa parroquial de Gaztelu (Guipúscoa). La segona es va celebrar el març del 1967 a la casa d'exercicis espirituals de la Companyia de Jesús de Getaria (Guipúscoa). Durant l'assemblea van esclatar les divergències entre obreristes i els dos sectors nacionalistes formats en la IV assemblea. Els obreristes, acusats d'«espanyolistes» per la seva pretensió de prioritzar l'aliança amb grups d'esquerra de tot el territori espanyol, es van escindir en una organització anomenada ETA Berri (Nova ETA), mentre els altres dos sectors van quedar en la ETA Zaharra (Vell'ETA), que aviat seria de nou únicament ETA. ETA Berri va contribuir a crear, i va acabar per dissoldre's en un partit polític d'àmbit espanyol anomenat Moviment Comunista (MC). A ETA Zaharra el sector tercermundista va arraconar i apartar del poder al sector culturalista de Txillardegi, que va formar un grup intern anomenat Branka. A la V Asamblea es decideix també la creació dels quatre fronts o grups de treball intern que mantindrà l'organització en el futur: polític, militar, econòmic i cultural.

L'espiral acció-repressió-acció es posa en marxa a l'acabar la V assemblea, i la primera víctima mortal reivindicada fou el guàrdia civil José Pardines Arcay, per cinc trets a curta distància de Txabi Etxebarrieta, el líder de l'organització, que mor en el tiroteig posterior, el 7 de juny de 1968, i el 2 d'agost de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa. La resposta del règim és tan contundent que, pràcticament, aconsegueix desarticular l'organització el 1969, que s'enfronta a un Consell de Guerra conegut com el Procés de Burgos el 1970, en el que es condemna a mort a Mario Onaindia, Teo Uriarte, Jokin Gorostidi, Javier Izko de la Iglesia, José María Dorronsoro i Javier Larena i que finalment són commutades pel dictador, juntament amb altres deu acusats que també són processats. El segrest del cònsol alemany a Sant Sebastià, Eugen Beihl, obtingué un gran ressò internacional.

VI Assemblea (no reconeguda): ETA-V i ETA-VI

En la VI Assemblea, celebrada l'estiu de 1970 a Baiona, resorgeixen les tensions, ara entre militaristes (partidaris de la preeminència de l'activitat armada), i el sector obrerista, majoritari en l'assemblea, que creu en la supeditació de la lluita armada a la lluita política, però el sector militarista no accepta les resolucions de l'assemblea i crea una escissió anomenada ETA-V Assemblea Askatasuna ala hil (Llibertat o mort) o ETA-V amb el gruix del front militar, amb el suport d'Emilio López Adán, Julen Madariaga o Federico Krutwig. Eustakio Mendizabal (Txikia), que moriria el 1973 va substituir Juan José Etxabe (Haundixe) com a cap del front militar després de l'escissió.

El sector majoritari usa la denominació ETA-VI Assemblea Iraultza ala hil (Revolució o mort) o ETA-VI. Al final, ETA-V es fa amb el control de l'organització, en la que s'integra un sector d'EGI, les joventuts del PNB liderats per Iñaki Mugika Arregi, (Ezkerra). Posteriorment, ETA-VI, es divideix en dos grups, el majoritari, que aprova el 1973 fusionar-se amb la Lliga Comunista Revolucionària, partit d'àmbit estatal que molts anys després s'unificarà amb l'MC i el minoritari, que es dissoldrà a l'integrar-se els seus membres en altres organitzacions, o en la pròpia ETA-V, de nou ETA.

La seva víctima més destacada fou l'expresident del Govern espanyol, almirall Luis Carrero Blanco, assassinat a Madrid per cotxe bomba l'any 1973.

VI Assemblea: ETA (m) i ETA (pm)

La VI Assemblea de 1973 és la que provoca la darrera i més important escissió. Se celebra en dues parts, la primera a la Hasparren l'agost de 1973, i la segona després de l'atemptat a la cafeteria Rolando de Madrid, i a causa de les diferències l'organització es va trencar de nou en dues, la militar (ETAm) i la político militar (ETApm). Els milis liderats per Jose Miguel Beñaran Ordeñana (Argala) defensaven la conveniència de separar l'aparell militar, clandestí, dels organismes de masses que havien d'operar en la legalitat. Els polimilis, majoritaris, eran partidaris de crear una organització que aglutinés les activitats militars i les polítiques. Tres anys després van rectificar la teoria i es van acostar als postulats d'Argala, tot i que no es van reunificar.

El 1974 el Servicio de Documentación introdueix un talp a ETA(pm), Mikel Lejarza, Llop, que aconsegueix situar-se a la cúpula de l'organització com a responsable d'infraestructures, i va fer desplaçar a Madrid als caps d'ETA(pm), propiciant la detenció de l'escamot Madrid i l'escamot Barcelona el 1975, i de retruc, va fer que les contramesures per reprimir l'entrada de nous talps fossin una de les prioritats a nivell organitzatiu de l'organització. La multiplicació dels atemptats condueix el govern espanyol a establir la llei marcial al País Basc el 25 d'abril de 1975. L'afusellament de dos militants d'ETA juntament amb tres del FRAP, el 27 de setembre, provoca una vaga general de dos dies al País Basc sota control espanyol.

La transició: VII Assemblea i l'alternativa Kas

El juliol de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco, l'esquerra abertzale es va dotar d'un programa polític de mínims para accedir a la nova situació. L'alternativa KAS va ser presentada a Pamplona el 30 d'agost de 1976, tot i que es va reformular el gener de 1978,^[8] basada en l'amnistia, retirada dels cossos repressius, reconeixement de l'euskera i el dret a l'autodeterminació com a base democràtica mínima per abandonar l'activitat armada.

ETA(pm) VII Assemblea

El 1976 ETApm, es defineix una nova estratègia, deinida per Eduardo Moreno Bergareche (Pertur), que recolzava la fundació d'un partit polític que representés l'ideari de l'organizació a les eleccions generals de 1977, l'Euskal Iraultzarako Alderdia, que seria la columna vertebral de la coalició Euskadiko Ezkerra, i va acceptar l'amnistia concedida pel govern espanyol encara que tinguessin delictes de sang, abandonant la violència i integrant-se en el partit, que amb el temps es fusionaria amb el PSE-PSOE. Les diferències polítiques i estratègiques que hi va haver entre els "polimilis" van produir l'escissió, i probablement la mort de Pertur. El setembre de 1977, els escamots bereziak (especials) d'ETA (pm) es van integrar a ETA (m).

La UCD. Dissolució d'ETA(pm)

El desembre de 1976 es produeix el primer intent de negociació amb l'Estat quan membres dels Serveis d'Informació es van reunir a Ginebra (Suïssa) amb responsables d'ETA(m) José Manuel Pagoaga (Peixoto), i José Luis Ansola Larrañaga (Peio el Vell) i ETA(pm) Xabier Garaialde (Erreka), i (Jesús María Muñoa), (Txaflis), als que es va informar dels plans de reforma d'Adolfo Suárez, i es va demanar una treva a canvi de discutir l'alliberament de presos i el retorn d'exiliats. ETA(m) va considerar les propostes dels militars un insult.

A finals dels anys setanta, la lluita armada s'incrementa de manera notable i alhora comença una deriva a accions més indiscriminades.

El febrer de 1980 el ministre de l'Interior, Juan José Rosón, i el secretari general de Euskadiko Ezkerra, Mario Onaindía, van començar a reunir-se per buscar vies d'integració social per als membres d'ETA decidits a l'abandonament definitiu de les armes. ETA(pm) va declarar una treva, que el sector majoritari, anomenat VIII Assemblea, va trencar l'any següent, formant amb ETA(m) el que torna a anomenar-se ETA. La resta es va reintegrar a la vida civil d'acord amb el que van pactar amb el govern.

El govern socialista de Felipe González

La Guerra bruta: els GAL

L'estructura d'ETA va canviar a partir de 1983 per l'aparició dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), que atemptaven contra militants i simpatitzants de la formació i contra ciutadans bascos al país basc sota administració francesa. Entre els anys 1983 i 1987 van ser responsables de la mort de 23 persones i d'una trama de corrupció generalitzada basada en els fons reservats del Ministeri de l'Interior que van dur a la presó, entre altres al ministre de l'Interior José Barrionuevo Peña i Rafael Vera, Secretari d'Estat per la Seguretat, el secretari general del Partit Socialista d'Euskadi Ricardo García Damborenea, l'ex governador civil de Guipúzcoa Julen Elgorriaga, el tinent coronel Ángel Vaquero i el llargament condecorat General de la Guàrdia CivilEnrique Rodriguez Galindo, condemnat per la desaparició, tortures i assassinat de dos joves refugiats bascos, trobats 15 anys després de ser enterrats en calç viva a Busot (València) l'any 1983. El mateix president del govern espanyol, Felipe González, fou assenyalat insistentment com a màxim responsable de la trama, tot i que no fou finalment processat, i el 2010 declarà que tingué l'oportunitat de volar la cúpula de l'organització i va optar per no fer-ho.

La utilització del terrorisme d'Estat per part dels aparells de seguretat espanyol, a més de negociacions relatives a infraestructures com el TGV, decidiren les autoritats franceses a intensificar la persecució i detencions de refugiats i membres de l'organització el 1984, acabant amb el que l'estat espanyol considerava un santuari durant el franquisme i la transició, deportant-los a tercers països amb la intenció que els GAL deixessin d'operar en territori francès, i el 1985 la policia francesa va detenir als dirigents Juan Lorenzo Lasa Mitxelena (Txikierdi) i a Isidro Garalde, (Mamarru) i a l'any següent a José Luis Arrieta Zubimendi (Azkoiti) en la cooperativa Sokoa de Hendaia, en la que es troba un zulo soterrani que serveix per amagar diners, armes (fins i tot un míssil terra-aire), o documentació, i on es duia la comptabilitat de l'organització.

Artapalo (1986 - 1992)

La direcció entre els anys 1986 a 1992 la va dirigir el col·lectiu Artapalo, que en els seus inicis va tenir les morts de la dissident Dolores González Katarain (Yoyes) i l'accidental de Txomin Iturbe Abasolo (Txomin), va ser dirigida per Francisco Mujika Garmendia (Pakito), José Luis Álvarez Santacristina (Txelis) i José María Arregi Erostarbe (Fiti) i José Javier Zabaleta Elósegi (Baldo), caracteritzats per un canvi d'estratègia amb accions més indiscriminades, i entre les accions més contundents s'hi troben l'atemptat de l'Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987, la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa l'11 de desembre de 1987 i la de Vic el 29 de maig de 1991. Artapalo va ser desarticulat a Bidart el 29 de març de 1992.

El novembre de 1986 l'advocat Jorge Argote es va entrevistar a Algèria amb Txomin, i l'any següent es van iniciar contactes entre Julián Sancristóbal, Manuel Ballesteros i Pedro Martínez per part del govern central, i Txomin, fins a la seva mort accidental, i més tard per Antxon, però les Converses d'Alger van fracassar el 1989 quan l'organització era representada per Antxon, Belén González Peñalva (Carmen) i Ignacio Arakama Mendia (Makario) i l'estat espanyol per Rafael Vera i Juan Manuel Eguiagaray, amb l'atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa, i els representants d'ETA són enviats a Santo Domingo.

La captura de Josu Urrutikoetxea (Josu Ternera), el 1989, i Baldo, el 1990, va convertir a Pakito en el principal dirigent d'ETA a finals d'any.

Després de Bidart

Capturada la direcció al complet, la nova direcció la componen Ignacio Gracia Arregi (Iñaki de Rentería), Mikel Albizu (Mikel Antza) i Feliz Alberto López de la Calle (Mobutu) i proposen una treva de dos mesos, condicionats a que Rafael Vera negociés a Santo Domingo amb Eugenio Etxebeste (Antxon), intentant retrobar les negociacions d'Argel, però no es produeix la trobada i el 21 de juny de 1993 es produeix un atemptat a Madrid que acaba amb la vida de sis militars que acaba amb la treva. El 1995 l'organització elabora un nou manifest anomenat Alternativa democràtica que estableix] les bases per superar el conflicte.

El govern del Partit Popular

Els anys de govern del Partit Popular (1996-2004) sota la presidència de José María Aznar van suposar una reducció important dels atemptats de l'organització, tot i que existeix una certa polèmica de si és per pròpia decisió de l'organització, que se centraria en fer menys atemptats però amb una repercussió política més gran, especialment contra polítics espanyols, o bé a causa d'una política antiterrorista encertada, o a conseqüència de la suposada progressiva reducció de la seva base popular, suposició que no corroboren els estables resultats electorals de l'esquerra abertzale. L'actuació armada va continuar amb els atemptats frustrats el 1995 contra aleshores president del Partit Popular, José María Aznar, i el rei Joan Carles I, el segrest del funcionari de presons Antonio Ortega Lara entre el 17 de gener de 1996 i el 30 de juny de 1997, el segrest i execució el 1997 del representant del Partit Popular d'Ermua, Miguel Ángel Blanco, o l'assassinat l'any 2000 de l'exministre de Sanitat, Ernest Lluch.

El 20 de novembre de 1997 declarà la primera treva parcial de la seva història per als funcionaris de presons. Després de les converses entre ETA, elPartit Nacionalista Basc i Eusko Alkartasuna l'agost de 1998, no serà fins al 16 de setembre quan ETA anunci una treva total, indefinida i sense condicions que començaria al cap de dos dies, el 18 de setembre, responent al document signat per PNB, Herri Batasuna, Eusko Alkartasuna, Ezker Batua-Berdeak, el sindicat LAB, i altres organitzacions, conegut com el Pacte de Lizarra en el que s'analizava la situació d'Irlanda del Nord i es tractava de projectar el procés de pau al País Basc. Durant el període d'aquesta treva, que s'allargà fins al 3 de desembre de 1999, tingueren lloc aSuïssa diverses converses entre els representants d'ETA i representants del Govern. Durant aquest període s'impulsà l'assemblea de municipis bascos Udalbiltza, amb la participació de milers d'electes, amb la intenció de constituir la primera institució nacional pròpia al marge de l'Estat espanyol, a més d'altres iniciatives de caràcter sobiranista que suscitaren una forta reacció del govern espanyol contra el PNB. Finalment, les desavinences entre el PNB i l'Esquerra Abertzale sobre el ritme del procés, i les actuacions de les autoritats espanyoles com la detenció de la interlocutora Belen González, en ple procés de negociacions, donaren per acabat el procés.

El 1999, França deté a José Javier Arizkuren Ruiz (Kantauri), cap dels escamots, i Iñaki de Rentería al capdavant de l'aparell logístic, de manera que segons la policia Francisco Javier García Gaztelu (Txapote) i Asier Oiartzabal (Baltza), Juan Antonio Olarra Guridi, Ainhoa Múgica Goñi i Ibon Fernández Iradi (Susper), ascendeixen a la direcció. El 6 de novembre de 1999 en una assemblea celebrada al pavelló Anaitasuna de Pamplona es va constituir Ekin, formació hereva de la il·legalitzada KAS i considerada el braç polític d'ETA, com una organització independentista, revolucionària i nacional amb l'objectiu d'agitar la societat i enfortir les lluites populars amb la finalitat de construir una nació basca moderna i competitiva, prenent el nom del grup de joves nacionalistes que van donar origen a ETA.^[17]

Amb la detenció de Susper el desembre de 2002 es pren gran quantitat d'informació.

El govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero

El 3 d'octubre de 2004 va ser detingut a Salies-de-Béarn (França) el considerat Número 1 de l'organització, Mikel Antza juntament amb la seva companya sentimental i també històrica de l'organització, María Soledad Iparagirre (Anboto), membre de l'aparell polític.

La proposta d'Anoeta

El 14 de novembre de 2004, Batasuna va organitzar un acte polític multitudinari al Velòdrom d'Anoeta, on Arnaldo Otegi va formalizar la proposta d'Anoeta  per la "superació del conflicte", que seria assumida per ETA i gran part de l'esquerra abertzale. La proposta es basava en l'establiment de dues meses de diàleg. La primera entre el Govern i ETA per tractar el tema del cessament de les activitats armades, i la segona mesa, constituïda per tots els partits polítics al marge del parlament basc, per debatre el tema polític.

Els darrers atemptats de l'organització sense víctimes mortals abans de la treva de 2006, han estat el 12 de juliol de 2005 quan ETA va fer esclatar quatre bombes a una central elèctrica de Biscaia, sense causar danys ni materials ni personals i a les autovies A-5 i A-4, a l'alçada de Maqueda i Madridejos (Toledo) en plena Operació sortida de les vacances d'estiu, el 29 de juliol de 2005, amb dos artefactes d'escassa potència.

L'alto el foc de 2006

El 22 de març de 2006 ETA va declarar un alto el foc permanent com a gest per la recerca d'un final dialogat a la violència, en un comunicat llegit per una dona. Després de mesos de negociacions, la treva es trenca el 30 de desembre de 2006 amb un atemptat a la Terminal 4 de Barajas (Madrid), després que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero hagués mantingut la pressió policial i judicial, mantenint en la il·legalitat a Batasuna, assetjat per la pressió del Partit Popular, contrari a qualsevol gest de distensió i que anava retallant les diferències en suport electoral, i quan feia setmanes que les veus de l'esquerra abertzale demanava gestos al govern de l'estat i s'estava incrementant les accions de kale borroka i el rearmament de l'organització, especialment amb un robatori d'armes a Vauvert el 25 d'octubre. El ministre de l'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba declarà la finalització de l'alto al foc permanent i de les negociacions, atès que el mandat parlamentari només les autoritzava en absència de violència. Tot i aquestes afirmacions, les negociacions continuaren tant entre el govern i ETA com entre el PSE, Batasuna i el PNB fins a maig de 2007 en el que s'anomenaren "converses de Loiola" en fer-se públiques a principis de 2008, en les quals s'hauria arribat a un preacord de solució que inclouria el dret a decidir del poble basc i el reconeixement de la territorialitat. Acord que finalment es frustrà

El maig del 2007, la fiscalia espanyola impugnava totes les llistes electorals independentistes presentades per Abertzale Sozialisten Batasuna, i la gran majoria de les de l'històric partit basc ANB per considerar-les continuadores de Batasuna, il·legalitzada a Espanya, en el que s'interpretà com un cop potser definitiu al procés del pau i una aposta per la via repressiva del govern del PSOE, incapaç d'impulsar una sortida negociada davant el PP.

Actualment segons fonts policíaques espanyoles els principals dirigents de la direcció són Mikel Garikoitz Aspiazu (Txeroki) responsable de l'aparell militar, i Josu Urrutikoetxea, exdiputat al parlament de la CAV. El darrer va participar en les reunions amb el president del PSE-EE, Jesús Eguiguren a Ankara (Turquia) i Oslo (Noruega). Si bé en diverses ocasions responsables policials espanyols han donat informacions contradictòries sobre diferents cúpules i persones amb responsabilitats.

Represa de les activitats

El 5 de juny de 2007 l'organització declara trencat definitivament l'alto el foc, amb efecte a partir de l'endemà, argumentant que no es donen les condicions mínimes per continuar un procés de negociació, i des de llavors ha atemptat en nombroses ocasions a l'Estat, tot i algunes detencions, entre ells Iker Beristain i Liher Rodríguez Aretxabaleta, suposats responsables de l'aparell de falsificació, Juan Cruz Maiza Artola, presumpte responsable de logística, i José Luis Iruretagoyena (Suni), segons la policia espanyola el millor expert en fabricació d'armes, i de l'escamot itinerant, a més de localitzar la casa de Cahors que serviria segons aquestes fonts de centre de formació per als activistes. L'estat francès va detenir el 21 de maig de 2008 a Francisco Javier López Peña (Thierry) suposat líder de l'organització, tot i que fonts de govern francès han dubtat de la veritable importància dels arrestats. Algunes veus, com la del líder nacionalista moderat Xabier Arzalluz, criticaren la detenció d'un dels negociadors en les converses de pau entre ETA i el govern del PSOE en període electoral. A finals de 2008 es van produir les detencions de dos caps militars: i Garikoitz Aspiazu (Txeroki) Aitzol Iriondo.

Cal destacar que en els darrers temps la gran majoria dels detinguts acusats de terrorisme han estat persones perseguides per la seva activitat política en organitzacions independentistes il·legalitzades i joves acusats d'actes de violència al carrer, a més de refugiats a l'estat francès sovint sense cap activitat clandestina coneguda en l'actualitat, detencions que han permès a les autoritats espanyoles inflar les dades de detencions per mostrar una posició de força.Tot i això Euskadi Ta Askatasuna ha mantingut la seva activitat, amb accions com l'assassinat de dos agents de la Guàrdia Civil a Capbreton, o atemptats com la voladura de les casernes de la Guàrdia Civil de Durango, Calahorra i de Legutio (on moria un agent), en pocs mesos, i desenes d'atemptats amb bomba.

Cessament definitiu de l'activitat armada

El 10 de gener de 2011, ETA va anunciar un nou alto el foc "permanent i verificable", que podria ser verificat per la comunitat internacional, Al comunicat, l'organització va demanar als governs espanyol i francès que "abandonin per sempre les mesures repressives i la negació d'Euskal Herria" i va afirmar que "ETA no abandonarà el seu esforç i lluitarà per impulsar i dur a terme el procés democràtic, fins a assolir una veritable situació democràtica a Euskal Herria". La Comissió Internacional de Verificació per avaluar l'alto el foc permanent i general es va presentar el 28 de setembre de 2011 a Bilbao tot i que el govern espanyol no havia acceptat la seva validesa.^[36]

El 17 d'octubre es va celebrar la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià per resoldre el Conflicte Basc a la qual van acudir principals polítics i mediadors internacionals com Kofi Annan, Bertie Ahern, Gro Harlem Brundtland, Pierre Joxe, Gerry Adams i Jonathan Powell.

El 20 d'octubre, l'organització, dirigida per David Pla Martín, Iratxe Sorzábal Ezpela i Izaskun Lesaka Argüelles Ane va anunciar el cessament definitiu de l'activitat armada amb "un compromís clar, ferm i definitiu", en un missatge enviat al diari Gara. Tot i això, continuaren les detencions d'activistes, entre elles la d'Oroitz Gurruchaga Gogorza, cap de l'aparell militar, el 27 de maig de 2012 i sis militants més a finals de juny.