La primera guerra carlina o guerra dels set anys fou el conflicte civil que va esclatar a Espanya en morir el rei Ferran VII i a causa de la seva successió, ja que els absolutistes no acceptaven Isabel II d'Espanya, declarada hereva en virtut de la Pragmàtica Sanció de 1830. El govern d'Álvarez Mendizábal, va recórrer a la desamortització dels bens religiosos per obtenir recursos econòmics.
La rebel·lió va esclatar el 1833 i va afectar principalment al País Basc, Navarra i Catalunya. Al País Basc va estar dirigida per Tomás de Zumalacárregui y de Imaz i a Catalunya per Ramon Cabrera i Grinyó.
L'alçament
La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent don Carles, refugiat a Portugal es va negar a jurar lleialtat a la seva cunyada Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.
L'1 d'octubre, don Carles, recolzat per Miquel I de Portugal va signar a Abrantes un manifest pel qual reivindicava el seu dret al tron. A la pràctica la rebel·lió va començar el dia 2 a Talavera de la Reina quan els voluntaris realistes locals van proclamar a Carles rei d'Espanya. El manifest del 2 d'octubre va iniciar una sèrie d'insurreccions de guerrillers, ex militars i voluntaris, assumint en molts casos el control del govern municipal: així va ser a Logronyo (controlat el 7 d'octubre) o a Burgos, on l'antic guerriller Jerónimo Merino va recórrer el territori cap a Sòria i va arribar a les proximitats de Madrid. A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre va ser sufocada pel capità general Llauder. A Morella es va proclamar rei a Carles V el 13 de novembre, tot i que va ser ocupada per forces liberals el 10 de desembre.
Les rebel·lions més importants es van produir al País Basc. A Bilbao, paisans armats amb el clero liderats pel marquès de Valdespina van assumir el control del municipi i la província el 3 d'octubre i van tractar d'estendre la insurrecció cap a l'interior, però van ser derrotats a la batalla de Balsameda. A Vitòria, el comandant Valentín de Verástegui va proclamar Carles el 6 d'octubre i el mateix dia se sollevaren a Salvatierra José Uranga i Bruno Villarreal. Tot i que San Sebastià i Tolosa es van mantenir al marge, el control temporal de les ciutats de Bilbao i Vitòria va donar cohesió al procés d'insurrecció.
El comandament de Zumalacárregui
Tomás de Zumalacárregui, que va assumir el lideratge de la direcció dels contingents navarresos el 15 de novembre, i de les tres províncies basques tres setmanes després, va reactivar la rebel·lió al nord: després de les victòries d'Abartzuza i Alsasua, Zumalacárregui va canviar la tàctica de guerrilla dispersa, pel control efectiu del medi rural i de les comunicacions, especialment dels passos del Pirineu navarrès.
El 12 de juliol, el pretendent Carles va tornar des del seu exili anglès, cosa que va reactivar la guerra al nord. Mentrestant, a altres territoris la sublevació es va estancar a la fase de moviment guerriller. A Catalunya van fracassar els intents de forçar un alçament amb l'entrada de tropes des del Maestrat. A Igualada, a mitjans de setembre, va ser afusellat Josep Romagosa, que havia estat comandant general del Principat. Al Maestrat, la pressió va ser tan forta que el mateix Ramon Cabrera va haver de marxar al territori navarrès.
El final de la guerra amb Portugal amb la capitulació d'Évora Monte de 27 de maig de 1834, va permetre el reforçament de les tropes liberals, que es van concentrar a expulsar a Zumalacárregui del seu refugi de Améscoas, però la derrota liberal del port d'Artaza el 22 d'abril de 1835 va frustrar el projecte i va permetre que el líder carlista assegurés la meitat occidental de Navarra, a més d'obrir les connexions amb les valls centrals de Guipúscoa als carlins amb Bergara i Oinati com a punts forts.
Tot i així, l'actitud de les potències europees va ser decisiva: els carlins van rebre de les potències conservadores: Àustria, Prússia, Rússia i Nàpols, diners i armes però no soldats. El governant francès també va permetre el contraban amb els territoris carlistes.
Les derrotes isabel·lines van deixar tot el nord en mans carlistes, de manera que el general Valdés s'acontentava amb crear una línia de contenció a l'Ebre i mantenint algunes poblacions de la costa. Llavors, Zumalacárregui, que havia combinat la guerra amb la guerra de guerrilla, va decidir marxar sobre Madrid amb 30.000 soldats conquerint prèviament Àlaba, però el quarter general el va obligar a assetjar Bilbao. Zumalacárregui va ser ferit al setge i va morir nou dies després. Finalment els generals cristins Latre i Espartero van aixecar el setge l'1 de juliol.
La retirada de Bilbao va ser un fracàs militar i polític, que va comportar la pèrdua del suport exterior i l'origen de tensions internes.
El 12 de juliol, el pretendent Carles va tornar des del seu exili anglès, cosa que va reactivar la guerra al nord. Mentrestant, a altres territoris la sublevació es va estancar a la fase de moviment guerriller. A Catalunya van fracassar els intents de forçar un alçament amb l'entrada de tropes des del Maestrat. A Igualada, a mitjans de setembre, va ser afusellat Josep Romagosa, que havia estat comandant general del Principat. Al Maestrat, la pressió va ser tan forta que el mateix Ramon Cabrera va haver de marxar al territori navarrès.
El final de la guerra amb Portugal amb la capitulació d'Évora Monte de 27 de maig de 1834, va permetre el reforçament de les tropes liberals, que es van concentrar a expulsar a Zumalacárregui del seu refugi de Améscoas, però la derrota liberal del port d'Artaza el 22 d'abril de 1835 va frustrar el projecte i va permetre que el líder carlista assegurés la meitat occidental de Navarra, a més d'obrir les connexions amb les valls centrals de Guipúscoa als carlins amb Bergara i Oinati com a punts forts.
Tot i així, l'actitud de les potències europees va ser decisiva: els carlins van rebre de les potències conservadores: Àustria, Prússia, Rússia i Nàpols, diners i armes però no soldats. El governant francès també va permetre el contraban amb els territoris carlistes.
Les derrotes isabel·lines van deixar tot el nord en mans carlistes, de manera que el general Valdés s'acontentava amb crear una línia de contenció a l'Ebre i mantenint algunes poblacions de la costa. Llavors, Zumalacárregui, que havia combinat la guerra amb la guerra de guerrilla, va decidir marxar sobre Madrid amb 30.000 soldats conquerint prèviament Àlaba, però el quarter general el va obligar a assetjar Bilbao. Zumalacárregui va ser ferit al setge i va morir nou dies després. Finalment els generals cristins Latre i Espartero van aixecar el setge l'1 de juliol.
La retirada de Bilbao va ser un fracàs militar i polític, que va comportar la pèrdua del suport exterior i l'origen de tensions internes.
L'etapa de les expedicions
Entre la mort de Zumalacárregui i l'expedició reial del maig de 1837, la guerra es va caracteritzar per un equilibri de forces al país basco-navarrès i per l'augment del domini territorial carlí a Catalunya i el Maestrat.
Amb l'assumpció del lideratge de les tropes governamentals per Luis Fernández de Córdova el juliol de 1835 la guerra es va traslladar de nou a Navarra. Córdova va iniciar la construcció de línies defensives per aïllar els carlistes. La batalla de Mendigorría el 15 de juliol, la més important de la guerra en nombre de forces implicades (36.000 lliberals i 24.000 carlistes) va ser el punt d'inflexió que va demostrar la impossibilitat dels carlistes de marxar sobre Madrid i va donar temps a Mendizábal a mobilitzar recursos per a la guerra.
Mentrestant, una sèrie d'alçaments anomenat el "motí dels sergents" a la Granja, va ocasionar l'arribada al poder d'un govern progressista liderat per José María Calatrava que va nombrar a Espartero general de l'Exèrcit del Nord.
En el front d'Aragó i el Maestrat, l'execució del líder carlista Manuel Carnicer va ocasionar l'assumpció del comandament d' aquest front per Ramon Cabrera. A la primavera de 1836, aquest ja comandava 6.000 homes i 250 cavalls que operaven a l'entorn de Cantavieja.
L'atonia del front català es va tractar de superar amb l'enviament d'una expedició de 2.700 carlins navarresos a les ordres de Juan Antonio Guergué, però el fracàs a Olot a l'octubre i el retorn de Guergué va deixar als carlins en inferioritat al Principat.
Nous intents frustrats dels carlistes de prendre Bilbao van ocasionar la dimissió de diversos dirigents carlistes (Villarreal i Erro) i va comportar l'assumpció del comandament militar carlista per l'infant Sebastià Gabriel de Borbó i de Bragança el desembre de 1836 , que va donar impuls a una estratègia d' expedicions que van sortir del territori basco-navarrès cap a Castella i es perllongaren cap a Catalunya, Astúries, Galícia i Andalusia.
De totes les expedicions la més ambiciosa va ser l'expedició reial, integrada per 12.000 soldats i 1.600 genets, sota la direcció del propi Carles i l'infant Sebastià de Borbó. Iniciada a Estella-Lizarra el 15 de maig de 1837, l'expedició tenia més components polítiques que militars. Es tractava d' aprofitar el descontent de l'oposició conservadora després dels motins de la Granja i pactar l'alternativa d'un matrimoni de la reina nena Isabel amb l'infant Carles Luis.
Només traspassar l'Ebre, Carles va enviar ambaixadors a les potencies conservadores europees. Després d'haver passat per Aragó (presa de Osca) i Catalunya (conquesta el 12 de juliol de Berga, capital del carlisme) i València, l'expedició va ocupar Segòvia el 4 d' agost, amenaçant Madrid i posant de manifest la ineficiència del govern de Calatrava. Això va comportar el canvi a un govern moderat en les eleccions de setembre, liderat per Ofalia. Però la situació militar no va millorar amb l'arribada del pretendent Carles a les portes de Madrid el 12 de setembre.
L'arribada d'Espartero el 13 de setembre va forçar una retirada de les tropes carlines a l'Ebre i que va arribar al País Basc el 26 d'octubre de 1837 amb unes desercions de més de 16.000 homes en un exèrcit de 20.000.
El colapse vasconavarrès i la resistència final de Cabrera al Maestrat:El final
El fracàs de l'expedició reial va comportar l'assumpció de la iniciativa militar pel mateix pretendent Carles i una purga de tots els líders anteriors, entre ells l'infant Sebastià Gabriel. Carles va nomenar cap de l'Estat Major a Rafael Maroto, qui va optar per una estratègia conservadora al front del nord.
Mentrestant, la guerra a Aragó i València va arribar a la màxima intensitat per la iniciativa de Ramon Cabrera, que va consolidar les seves conquestes amb la presa de Morella el 26 de gener de 1838, que va passar a ser la capital del seu reducte del Maestrat. La partida de Francesc Tallada i Forcadell fou perseguida per les províncies de Múrcia i Albacete, fins ser capturada en març 1838 pel brigadier Amor. fou perseguida per les províncies de Múrcia i Albacete, fins ser capturada en març 1838 pel brigadier Amor i el 21 de març s'hi van enfrontar les tropes del general isabelí Gaetano Borso di Carminati i del carlí Ramon Cabrera al fortí de San Cristóbal, dispersant les forces carlines. i Francesc Tallada fou derrotat de nou en la batalla de Xèrica el 15 d'octubre.
El 21 de febrer de 1839, el moderat Maroto va ser destituït pel pretendent Carles, cosa que va accelerar les gestions de l'antic cap de l'Estat Major per trobar una solució al conflicte amb el general lliberal Espartero. Finalment, es va arribar a un acord que es va ratificar el 31 d'agost, conegut com Conveni de Bergara. Encara que aquest va comptar amb l'oposició per part de les forces alabeses i navarreses, l'exèrcit vasco-navarrès es va diluir en pocs dies, i el pretendent Carles, que no va acceptar l'acord, va travessar la frontera el 14 de setembre, sent confinat a Bourges.
A l'est peninsular, els carlistes catalans i del Maestrat no van acceptar l'acord i van continuar la lluita. En el seu reducte d'Aragó, nord de València i sud de Catalunya, Cabrera va mantenir la tardor de 1839 una defensa numantina davant de les forces enviades per Espartero. Entre els mesos de febrer i maig de 1840 van rendir-se les diferents places carlines: Segura, Castellote, Aliaga, Cantavieja, fins la caiguda de Morella el 30 de maig. El 2 de juny, Cabrera va fugir per Flix a Catalunya on el general Josep Segarra havia intentat reorganitzar la rebel·lió. Després de fracassar en el comandament de les tropes al Principat, Cabrera va fugir per la frontera francesa el 6 de juliol.
La guerra a Catalunya.
Antonio Urbiztondo fou nomenat responsable militar carlí de Catalunya el mes de juny de 1837, amb el càrrec de comandant general de l'exèrcit del Principat. El 12 de juny de 1837, va rendir Berga, que es convertí en la capital del carlisme català fins a la fi de la guerra, i el 27 de juliol de 1837 conquerí Ripoll.
El següent pas de la campanya, en la que participa Joan Cavalleria, va ser fer caure les altres poblacions del Ripollès situades a l'alt Ter, amb un fracàs inicial en l'intent de conquerir Sant Joan de les Abadesses.Amb les forces de Tristany, Zorrilla i Boquica, fou intentat de nou a finals d'agost de 1837, però de nou el baró de Meer, tot i la retirada de les seves forces, envestides per forces de Savalls i Boquica, va aconseguir obrir-se pas cap a Sant Joan de les Abadesses l'endemà, fracassant també els dos atacs a Puigcerdà del 17 i i el 25 de novembre de 1837.
Les forces liberals comandades pel Baró de Meer reconqueriren Ripoll el 16 de març de 1838. A la batalla de Sant Quirze de Besora, entre el 9 i el 13 d'abril de 1838, els liberals, ajudats per la columna del Coronel Carbó van ser derrotats per les forces de Joan Savalls, Puig i Cavalleria, que eren els encarregats del bloqueig, amb l'ajuda de Segarra, Brujó i Zorrilla i els van obligar a refugiar-se a Vic.
La guerra gairebé es va donar per acabada amb el Conveni de Bergara (també anomenat Abraçada de Bergara) el 31 d'agost de 1839 que establia el respecte als furs bascos, però que no fou acceptat a Catalunya (sí que es van sotmetre les partides carlines de Galícia, Extremadura, Astúries, i La Manxa). Finalment, Cabrera va haver de passar a França el 6 de juliol del 1840, cosa que va suposar el final de la guerra.
| Primera Guerra Carlina | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Part de: Guerres carlines | |||||||
| |||||||
| Bàndols | |||||||
 lliberals o cristins |  Carlins | ||||||
| Comandants | |||||||
Joaquin Espartero Francisco Espoz Mina Jerónimo Valdés Leopoldo O'Donnell Ramón María Narváez Vicente Quesada sir George Lacy Evans | dom Carles de Borbó Tomás Zumalacárregui Ramon Cabrera Sebastià de Borbó Josep Borges Rafael Maroto Juan Antonio Guergué | ||||||
| Forces | |||||||
| Exèrcit Liberal 120.000 infants (1835) 9.000 cavalls (1837) 104 peces artilleria mitjana (1839) 64 peces artilleria pesada (1839) 10.000 homes de la Legió Auxiliar Britànica 5.000 homes de la Legió Estrangera Francesa Ind. nombre de txaplegorris | Exèrcit carlí 35.000 infants (1836) 1.200 cavalls (1837) 60-70 canons (1836) | ||||||
.gif){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.gif){kind=small}
Ducat de Varsòvia.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
